Vaig aprendre
a Paula Anglès
Vaig aprendre a estranyar-te amb un fals somriure,
a sentir-te sense veure't a acariciar-te sense tocar-te,
vaig aprendre a caminar mirant el cel a esperar-te en els meus somnis,
a somiar-te amb els ulls oberts a veure't a través de les llàgrimes.
Vaig aprendre a viure de records a veure't entre els núvols,
a parar i anar cap a davant a córrer sense avançar,
vaig aprendre a enganyar al dia a deixar-me enganyar a la nit,
a resar sense creure a creure el resat,
Passa el temps i ho passe fatal res importa, tot continua igual,
Vaig aprendre per un moment que les penes s'obliden,
a reviure promeses oblidades a somiar que tot és solament un somni,
vaig aprendre a anar i comprar a la tenda dels somnis,
a esperar que el següent tren duga el vagó de la felicitat.
Vaig aprendre a suportar el turment de l'alba a veure la lluna caure,
a viure de l'últim somni, a ignorar el dia a voler la nit.
Vaig aprendre a esperar la nit, a viure del somiat,
a viure de l'últim somni, a ignorar el dia a voler la nit.
Vaig aprendre que quan el sol assassina la nit, després de passar per les penes, em quedarà la tristesa,
a viure de l'últim somni, a ignorar el dia a voler la nit.
No importa si demà el cel esclata de sobte, aquesta nit somiaré.
Mor lenta la vesprada freda les clarors tanquen la porta,
i jo espere en l'estació, el tren de les meues penes.
Sempre amb por i sense saber de què, esperant al missatger que mai apareix.
Un dia més llarg que un segle, una nit curta com un segon.
Vaig apendre que després que sone el despertador, quan el sol es menge la nit marxaràs
Que tristesa quan et veig marxar, que sol i trist em quede, cada vegada que la nit és va.
Vaig aprendre a plorar sense ofegar-me, a abraçar-te en somnis,
a fingir ser feliç encara que amb llàgrimes,
vaig aprendre a avançar pas a pas, dia a dia,
a esperar la nit.
Vaig aprendre a no veure't, però mai vaig aprendre a no tindre't.
Joan Anglès i Gómez, per a la meua filla Paula Anglès Sanchez, en el seu 17 aniversari
Torna a la portada 